NOTÍCIES
24/12/2010
A l'escola, en català!
Fins ahir, l’escola era un dels pocs –si no l’únic– reducte en què la llengua catalana gaudia d’una certa normalitat. La immersió lingüística a l’educació ha permès, després de gairebé trenta anys d’aplicació, que els nois i les noies d’aquest país acabin l’educació obligatòria amb un coneixement suficient de les dues llengües que, ara per ara, hi són oficials: el català i l’espanyol. El Tribunal Suprem espanyol, però, ha considerat que això podia ser nociu i perillós per a l’alumnat i, arrel de la denúncia de tres pares –tres–, ha dictat una sentència que obliga els centres educatius catalans a utilitzar-hi l’espanyol com a llengua vehicular. I ho fa en nom d’un suposat bilingüisme mal entès que obliga a qui té la llengua catal ana com a materna a conèixer-ne i utilitzar-ne una altra; als que tenen l’espanyola, no els cal. Curiosament, obliden que al País Valencià desenes de milers de nois i noies no tenen accés a ensenyament en català per manca de places. El bilingüisme que pregonen per aquesta part del país sembla que no és tan necessari una mica més cap al sud. La sentència amaga la voluntat de l’Estat espanyol d’aniquilar progressivament la llengua catalana com un episodi més per culminar l’estratègia del genocidi cultural que es va encetar durant la dictadura franquista. I no només això: en el fons, el que pretenen és eliminar qualsevol tret que ens faci diferents, eliminar-nos com a poble.
Trenta anys d’immersió lingüística no han aconseguit normalitzar la llengua, ni de bon tros. Sabem que el fet que el català sigui present a les aules no implica automàticament que sigui majoritari al carrer, ni als comerços, ni a les fàbriques i, ni tan sols, als patis de les escoles. Eliminar la predominància del català en el nostre sistema educatiu és començar a redactar l’últim capítol de la seva història. Si la nostra llengua no és necessària ni a l’escola, el camí que li queda serà, forçosament, molt curt.
Deia Joan Fuster que l’acció castellanitzadora de l’estat ja va ser prevista en l’actual Constitució, que garantia aleshores un futur poc favorable a la llengua catalana en nom d’un nacionalisme de tall imperialista. Una llengua no pot subsistir, viva, dins la societat que li és pròpia, si no és l’idioma de tothom i practicat per tothom tothora. L’alternativa no serà sinó la nostra desaparició com a poble.
Ara fa mig any, més d’un milió de catalans i catalanes van omplir els carrers de Barcelona per rebutjar una sentència d’un altre tribunal espanyol, el Constitucional. Per dignitat, vam sortir aquell dia al carrer i per aquesta mateixa dignitat tornem a fer-ho avui. Poden canviar les lleis que nosaltres aprovem, poden intentar aniquilar la nostra llengua, poden perseguir-nos... El que no aconseguiran mai és acabar amb la nostra dignitat, la dignitat que ens manté dempeus per continuar treballant i lluitant cada dia contra qui pretén fer desaparèixer la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra realitat nacional.
Per dignitat, doncs, manifestem que, contra les contínues agressions de l’Estat opressor, no hi ha altre camí que la Independència. Aquest és el nostre objectiu i aquesta és –avui, demà i sempre– la nostra lluita.
Contra les agressions a la nostra llengua i al nostre país, Independència!
Visca la terra!