Obrim:

Divendres, dissabtes i diumenges

de les 17h a les 21h.

Pisos vells i escut de la Cooperativa (Fotocomposició Joan Lladó

Cara i creu d'una moneda de la Cooperativa (Jordi Galobart)

Carnet de cooperativista (Arxiu Llorenç Villuendas)

Cinema de postguerra a l'Ateneu amb programa en castellà i No-Do

Cinema i ball de Carnaval a l'Ateneu (Arxiu Jaume Riu)

Exposició d'arts, oficis i productes sallentins a l'Ateneu el 1930 (Foto Sebastià Llenas, Arxiu Municipal)

L’Ateneu i la Cooperativa (Vides paral·leles truncades pel franquisme)

Arreu del Principat, a mig camí de la tertúlia i el debat, en el darrer decenni del segle dinou van florir arreu associacions de divulgació artística, científica i literària com l’Ateneu Català, fundat amb una quota mensual d’una pesseta per associat en el 21 del carrer Torres Amat el 1895 i refundat el 1926. Responia a l’expansió de la Renaixença entre la classe obrera per fomentar l’afecte i l’estimació recíproca entre consocis i alhora elevar el nivell intel·lectual d’aquests per mitjà de llibres, vetllades, classes de dibuix industrial, teoria de teixits i primera ensenyança d’adults i infants.

Els lemes eren Instrucció, per alliberar i emancipar els esperits, descobrir el secret de la moderació a base d’una cultura suficient, necessària per reformar passions i refredar mals instints. Pau universal, per lluitar contra els miserables ideals de l’afany de domini, la usurpació i la conquesta. Amor i fraternitat universal sota la sublim màxima evangèlica: “Pau a la terra entre tots els homes de bona voluntat”. I Progrés, ideal dels ideals, mot màgic que resumeix coneixements i activitats de la societat.

El 1916, per la Pentecosta acollí L’Hereu Escampa de Santiago Rusiñol i pel Corpus, el ball de les Enramades del Pont amb l’orquestra manresana Els Forasters. El 1924 homenatjaren el mestre-poeta sallentí Pere Riera Vidal, inspector i diputat del Partit Radical Republicà (1931, 1933) i van posar en escena la seva peça teatral Athenea.

Es representaven clàssics; de Josep Maria de Sagarra L’Hostal de la Glòria, d’Àngel Guimerà Mar i Cel, d’Ignasi Iglésias El cor del poble, de Frederic Soler El ferrer de tall, del dramaturg sallentí Miquel Poal-Aregall La Gloriosa i de José Zorrilla El Tenorio, per Tots Sants. Per Carnestoltes, balls de màscares i el dimarts de Carnaval s’alternava amb La Perla del Llobregat (L’Orfeó Sallentí) en l’organització de la Festa de l’Arròs o Arròs dels Pobres a la plaça de la Pau.

El 36 tenia mil socis, més que cap altra entitat. A més de teatre-sala de ball disposava de cafè, secretaria, biblioteca, escola de Primària i  escola d’Arts i Oficis amb un teler de pràctiques. Un dels seus últims mestres va ser Llorenç Vilaseca Carrió, nebot del poeta Joan Vilaseca “Juanito Català” (homenatjat per l’Ateneu el 1929) i Milicià de la Cultura a la Guerra Civil, exiliat, mort el 1941 als 29 anys a Gusen i recordat des del 2009 en una placa in memoriam al cementiri de Sallent en unió de nou sallentins més, ex combatents de la República finats als camps d’extermini alemanys entre 1940 i 1945.

La guerra va truncar la vital existència de l’entitat i el franquisme va rematar-lo malgrat que l’alcalde Josep Roca el 1939 certificà que era una entitat apolítica. Joan Arderiu en qualitat de president de l’Ateneu va demanar permís de reobertura al Govern Civil l’octubre de 1939. El 25 d’agost de 1944 una Comissió Gestora formada pels socis Josep Santacreu, Joan Laborda, Esteve Roca, Joan Font i Pere Cots Escalé van reiterar l’esmentada sol×licitud i el governador civil Federico Correa en lloc d’atendre-la va demanar al seu amic i alcalde, del qual pretenia la seva filla Enriqueta, Bonaventura Torrentó, sobre els antecedents polítics i socials d’aquells ‘atrevits’ sallentins.

I el batlle va respondre amb un certificat demolidor el 22 de setembre de 1946 redactat per Baltasar Penacho Manrique (Deza, Soria, 1909) secretari de Sallent des del 13 d’abril de 1946 fins al seu traspàs el 13 de gener de 1964, replet de mitges veritats com que l’entitat havia estat centre d’adoctrinament revolucionari contrari al Glorioso Movimiento Nacional camuflado con el falso velo de sus preocupaciones por la cultura popular i membres de la seva Junta, comissaris polítics del Ejército de los sin Dios y sin Patria. Qualificat de bé marxista, es procedí a subhastar-lo i ha canviat vàries vegades de propietari. Fins a 1974 va funcionar com a cinema. L’estat ruïnós que presenta és una llàntia del present i un permanent menyspreu al seu gloriós passat. Refundat l’Ateneu el 1979, es dedica a organitzar balls socials dominicals i la Festa de l’Arbre amb escolars de primària.

&&&

La Unió Sallentina (1886-1909) va ser un precedent de la Cooperativa Obrera Germanor de consum fundada el 1909. Tenia uns vuit-cents socis el 36 amb seccions de cultura, esports i femenina. Dels seus dirigents i impulsors, Esteve Flotats Caus, carnisser, casat amb Montserrat Castellà Pursals, veïns del carrer Nou, 6, excombatent republicà, arrestat pels alemanys a França, a l’edat de 37 anys va morir al camp nazi d’extermini de Gusen el 1941 i Amadeu Bartumeus Esquius “Doro” (Sallent, 1913 - Toulouse, 2009), va ser capità de l’Exèrcit republicà i capità de les Forces Franceses de l’Interior.

El 1941 Josep Ratera, Antonio Vall, Valentí Colldeforns, Jaume Sastre, Jaume Morral, Ramon Pubill, Josep Ballaró, Joan i Àngel Monrós -president el 1935- fins a quinze socis, avalats per FET-JONS, al×legaren que les autoritats civils i militars havien permès reobrir les cooperatives d’Artés, Súria, Fígols, Berga, Guardiola, Pobla de Lillet, Gironella, Puig-reig, Sant Fruitós o Sant Vicenç i van demanar a l’alcaldia de Sallent constituir una gestora per posar-la en marxa. Miguel Ros, cap de Servicios Cooperativos de la Dirección Provincial del Ministerio de Organización y Acción Social l’11 d’abril i el 3 de juliol de 1939 va preguntar endebades a l’Ajuntament per quines raons no s’havia reobert.

La Cooperativa va rebre la primera estocada, pressionat pels botiguers, de l’alcalde Josep Roca el 1939 dient que havia estat sucursal del Centre Republicà d’Esquerra, i que, més que una obra social, seguia la política marxista lligada al Front Popular i durant la guerra, en unió de l’incautat local de Mobles Guixé a la plaça dels Arbres, todos los géneros del racionamiento se repartían allí, mareando y perjudicando el comercio. La segona estocada va venir de l’alcalde Bonaventura Torrentó amb falsedats com que tenía una marcada tendencia obrerista y marxista [...] los directivos y las juntas las componían elementos de la CNT, Esquerra Catalana, Rabassaires [...] no podía considerarse en manera alguna favorable al GMN (11/12/1945).

Així com el locals del Centre Republicà d’Esquerra i l’Ateneu Català van ser adjudicats en subhasta per quatre rals a particulars en ser expropiats per les autoritats franquistes com a béns marxistes i no ha estat possible la seva recuperació, per sort es van registrar els dos edificis de la Cooperativa entidad sindical marchista a nom de la Delegación Nacional de Sindicatos de FET y de las JONS (Madrid, 19/10/1943).

L’OJE i la CNS (el sindicat vertical) van ocupar el número 1 del carrer Àngel Guimerà i el 3 van ser pisos de lloguer amb uns baixos ocupats per una carboneria i un pati posterior amb sortida al carrer Sant Víctor que va servir un temps per tancar el camió municipal de les escombraries. Per aquesta raó, restaurada la democràcia, com  que les dues propietats les va comprar l’Ajuntament (4/11/74), es van poder recuperar després d’un llarg procés.

Actualment són setze vivendes entre els dos edificis construïts el 1988 i 1993 amb un local que s’obre al carrer Santa Llúcia, propietat de Cooperativa Obrera Germanor -des del setembre de 2010 seu de l’Ateneu Popular Rocaus- entitat reconstituïda el 1986 amb vuitanta socis a l’impuls d’antics cooperativistes com Josep Cortès, Enric Òdena, Alfonsa Parcerisa, Artemi Sabaté, i primers presidents Josep Ratera i Magí Llobet, seguits per Miquel Calle, Genís Sabaté Sánchez i Josep Garrido.

Idea, text i rececera per: Ferran Sánchez Agustí
Documents: Arxiu Municipal