Rocaus poc abans de ser enderrocat.
El 19 de juliol del 2003, coincidint amb la VI Marxa Homenatge als Maquis organitzada per Amigues d’Agustín Rueda, es va inaugurar aquest recordatori en homenatge als masovers del Mas Rocaus i a tots els lluitadors i lluitadores per la llibertat.
Avui, 12 de setembre del 2020, i en el marc del 10è aniversari de l’Ateneu Popular Rocaus de Sallent, reconstruïm aquest espai per recuperar la memòria de la lluita antifeixista del nostre poble i perquè no caiguin en l’oblit els lluitadors i lluitadores antifeixistes. La seva lluita d’ahir és la nostra d’avui.
Sallent, 12 de setembre del 2020
Rocaus poc abans de ser enderrocat.
En aquest indret on ens trobem, just dalt del turó, hi havia el Mas Rocaus. Al costat del barri de la Rampinya, a tocar de la síquia, i a prop del “cuartel” de la guàrdia civil.
La casa constava de tres cossos. El central estava dedicat a habitatge mentre els dos dels costats nord-est i sud-oest eren el celler, amb una tina, i el magatzem. Es coneix l’existència del Mas Rocaus des del segle XV i va ser remodelat totalment al segle XVIII.
La història del Mas Rocaus restà marcada per sempre per uns fets ocorreguts al segle XX, quan la casa va ser base guerrillera del maquis al seu pas per Sallent. Els seus habitants durant els anys quaranta del segle XX eren la família Guitó, tiets d’en Marcel·lí Massana (en Massana o Panxo) i van donar aixopluc i col·laboració a les partides d’en Massana i altres, com Ramon Vila Capdevila, anomenat “Caracremada” per la guàrdia civil.
Més endavant el Mas va quedar abandonat fins que va ser esfondrat en les obres de la construcció de la C-16 l’any 2000.
El fenomen conegut com a “maquis” (de l’expressió francesa “prendre le maquis” —i aquesta del cors “piglià a machja”— que fa referència a amagar-se a la màquia, una formació de matolls particular de la mediterrània) va caracteritzar-se per les accions d’agressió i propaganda contra el règim franquista. Després de la Guerra Civil i la retirada republicana a França, molts antifeixistes van abandonar els camps de concentració francesos i es van afegir al maquis per lluitar contra l’exèrcit alemany. A la fi de la II Guerra Mundial pensaven que també podrien estendre la lluita a l’Estat espanyol i acabar amb el dictador Francisco Franco.
Molts d’ells van decidir no deixar les armes i seguir lluitant contra el feixisme. La majoria eren llibertaris catalans instal·lats al sud de França, que tenien les seves famílies i amics a la zona ocupada pels franquistes.
Així, aprofitant el pas fronterer i ajudats i acollits per diferents persones que habitaven masies, entraven i sortien repetidament de l’Estat espanyol. Duien a terme accions agressives per debilitar el franquisme: des de cops econòmics a empreses i interessos del règim relacionats amb la Falange fins a la distribució de propaganda, accions de sabotatge a infraestructures, suport a les fugues de presos, i un llarg etcètera.
Mural a Sallent pintat pel Col·lectiu Helios en el marc de la VII Marxa Homenatge als Maquis, el 2004.
La nit del 10 a l’11 de novembre del 1949 van ser detinguts els germans Miquel i Jaume Guitó Gramunt, tiets del guerriller Marcel·lí Massana i masovers del mas Rocaus. A les set del matí del dia 11 de novembre, un comandament de guàrdies civils irrompien al mas i s’enduien el més gran dels dos germans: en Miquel, de cinquanta-sis anys, conegut a la comarca com l’Esmolet de Sallent.
Dues hores després, detenen en Jaume a Vilafruns, mentre treballa- va a Cal Viñas, i tots dos són conduïts a les dependències de la guàrdia civil de Sallent. Dues hores més tard surten en direcció a la caserna de Berga. La filla gran d’en Miquel, Pepeta Guitó, puja a Berga per intentar fer-hi alguna cosa. Allà, el capità de la guàrdia civil l’autoritza a veure els dos detinguts, que presenten un estat força lamentable i macabre. Fins i tot a un li penja una orella. Pronosticant la seva sort, li aconsellen que s’ocupi de la seva mare.
El dia 16, a petició del sergent de Sallent, Manuel Cerón Galdón, i amb el pretext d’anar a localitzar un magatzem d’explosius, se’ls enduen cap a Balsareny en tren. A 2/4 de 8 del matí, prop de la colònia Soldevila, els fan baixar emmanillats. Els guàrdies comencen a disparar i tots dos cauen morts. Segons la versió oficial, “al llegar a las inmediaciones del punto conocido por Castillo de Balsareny, ambos individuos intentaron escapar emprendiendo veloz carrera en dirección al río Llobregat [...], sin que, a pesar de las repetidas voces que les fueron dadas, se detuvieran, viéndose obligada la fuerza a disparar sus armas ocasionandoles la muerte”. Van perdre la vida “por arma de fuego, con bala, con destrucción por estallido de la masa encefálica y que debió ser instantánea”.
Els dos cossos foren recollits pel Merenci, un traginer que va ser obligat a traslladar els cossos al cementiri. Quan els va veure va exclamar:
— És l’Esmolet de Sallent!
Un guàrdia civil va fer-lo callar d’una bufetada, dient-li:
— ¡Aquí no se conoce a nadie!
Van ser enterrats al cementiri de Balsareny de forma anònima.
Miquel Guitó
Jaume Guitó
Els germans Miquel i Jaume Guitó Gramunt van col·laborar en la lluita per la llibertat del poble i, per això, van ser detinguts, torturats i, finalment, assassinats mitjançant la llei de fugues per part de la guàrdia civil.
Els familiars de Massana, Jaume i Miquel Guitó foren tirotejats a dos quarts de vuit del matí del 16 de novembre, a la falda del castell, prop de la colònia Soldevila. Es repetí, doncs, l’aplicació de la llei de fugues com a fórmula ràpida per imposar la por. La versió oficial afirma que ambdós germans Guitó foren traslladats, per guàrdies a les ordres del sergent de Sallent, Manuel Cerón Galdón, a uns boscos per tal de recuperar explosius i armes, i que “al llegar a las inmediaciones del punto conocido por castillo de Balsareny, ambos individuos intentaron escapar emprendiendo veloz carrera en dirección al río Llobregat, inmediato a aquel lugar, sin que, a pesar de las repetidas voces de alto que les fueron dadas, se detuvieran, viéndose obligada la fuerza a disparar sus armas, ocasionandoles la muerte.” També, en aquest cas, l’autòpsia certificà que havien perdut la vida “por arma de fuego, con bala, con destrucción por estallido de la masa encefálica y que debió ser instantánea”.
Segons informacions aplegades per Marcel·lí Massana referides a les tres execucions primeres, “unos trabajadores que pasaron por el lugar donde hicieron la gran masacre pudieron ver cómo los guardias civiles colgaron los capotes en un árbol y le tiraron unos cuantos tiros y despúes, en Berga, los enseñaban a la gente diciendo que los maquis les habían agujereado los capotes”.
A las siete horas del día once de Noviembre de 1949, varios números de la Guardia Civil, entre los que se encontraba uno que ejercía de practicante y se apellidaba Llorente, como siempre, cumpliendo órdenes, llaman a la puerta del Mas Rocaus. Tras franquearla y en presencia de su madre, es detenido Miguel Guitó de 56 años de edad, tio de Marcelino, y miembro del Consejo de Familia que debió de ocuparse del futuro guerrillero, cuando su orfandad. También su hermano Jaime està en la lista a detener. Éste no se hallaba en la casa por haber partido hacia su lugar de trabajo de madrugada. Jaime Guitó, de 42 años de edad, obrero del ramo textil en la fàbrica Viñas (Vilafruns), lugar equidistante de los municipios de Sallent y Balsareny, es detenido en su puesto de trabajo dos horas después de la detención de su hermano. Ambos amanillados, desde Rocaus y la fàbrica Viñas, son conducidos a la casa-cuartel, desde donde a las Once de la mañana, salían en dirección de Berga.
Constantino Oriol Guitó, primo de la familia, que cumplía su servicio militar en las minas de Sallent, pudo hacer sospechar a la Guardia Civil, por habitar Rocaus, junto con los Guitó, su posible labor de información a la guerrilla de Massana. Hoy parece cierto que en muy contadas ocasiones, “Panxo” y sus compañeros se detuvieron en el lugar para reponer fuerzas. Constantino, detenido el mismo día 11, es puesto en libertad a las pocas horas, a su regreso a Mas Rocaus le dijo a su abuela: “Ara sóc l'amo jo”. Pepeta Guitó, hija mayor de Miguel, acudió a Berga para interesarse, llena de angustia y representación del resto de la familia que quedó en Sallent atónita de estupor, para saber qué quedó suerte corren su padre y tío. Se entrevistó con el capitán de la Guardia Civil que le autorizó para que los visitara. Encontró a ambos en lamentable estado, uno de ellos con la oreja colgante y los dos con aspecto macabro. La visita duró breves minutos. Le dijeron en tono testamentario: “Ocuparos de la madre.” Rompieron a llorar los tres. No se volverían a ver.
Cuando en la mañana del día 17 de noviembre del año 1949, Pepeta vuelve a Berga en busca de noticias, no consigue franquear la puerta de la casa-cuartel. El centinela, rutinariamente, le comunica que sus familiares han salido en busca del emplazamiento de un depósito de explosivos del maqui, emboscados. Tal polvorín jamás existió.
El dia 16 de noviembre de 1949, efectivamente salent los hermanos Guitó del calabozo de Berga con rumbo desconocido. Suben al tren sin saber que su desgiono era el definitivo. Les apearon entre los términos municipales de San Esteban (Navás) y Balsareny. Se dirigen amanillados brazo con brazo, por el camino vecinal que conduce a la Colonia Soldevila y en el trayecto, son ejecutados en pleno campo. Una ráfaga de fusil ametrallador dejó a Jaime muerto al instante, mientras que Miguel cae malherido, resistiéndose a morir. Por un instante y por instinto primario de conservación intenta la inútil huida, arrastándose, y con él el cadáver de su hermano, unos metros sobre el polvoriento sulero, hasta que abandonado por sus fuerzas, exhausto, muere no sin antes haber recibido nuevos impactos.
Sus restos fueron recogidos por el carretero “Marenci” de Balsareny, quien acudió al lugar con su carreta y tras reconocerlos, sorprendido y atónito exclamó: “És l’esmolet de Sallent.” Un guardia civil le atizó un bofetón al tiempo que le decía: “Aquí no se conoce a nadie.” Sus cuerpos fueron sepultados sin autòpsia. Sus ejecuciones fueron sin juicio.
Luis Felip, compañero de Maria, hija menor de Miguel fue detenido también e interrogado con amenazas aunque no fue torturado. Él vivió muy de cerca los episodios descritos. Su relato ha sido el mío.
Casament Jaume Guitó.
Vistes diverses del Mas Rocaus.